23 de jul. 2020
22 de maig 2020
La situació a Begues
La situació plantejada a l’article de l'entrada anterior, “La doble bretxa de gènere de la COVID-19”, es reflecteix a Begues, el nostre poble, com un microcosmos que reprodueix un problema global. A falta d’estadístiques, una observació empírica de la realitat ens constata que el personal sanitari del nostre CAP és totalment femení. No tenim notícia de casos de contagi, fet molt satisfactori, especialment perquè som conscients de la feina i la dedicació que hi estan abocant. I aprofitem aquestes línies per agrair el seu esforç i per felicitar-les per la feina feta.
Respecte a la Residència de la gent gran, a hores d’ara sabem que no hi ha hagut cap cas de contagi i que part dels testos que han arribat al personal de l’Ajuntament s’han destinat a les residents. Tot i així, aquesta crisis ha de portar un replantejament i un canvi de model en la gestió, control i funcionament de les residències ja que moltes d’elles no han tingut aquesta sort: els hi han faltat testos i EPIS i han patit durament la COVID19.
Les residències són un servei essencial que no pot ser un negoci. "Els drets humans no desapareixen ni disminueixen amb l’edat, i les morts de les persones grans no són acceptables en cap cas. Ni són normals ni són inevitables, com diu El Manifest del Consell de la gent gran del Baixllo. S’han de garantir, per tant, unes condicions dignes tant en l'atenció de les persones que hi resideixen com en la situació laboral de les treballadores que les atenen.
No tenim tampoc gaires dades de Begues en relació a la situació del serveis a domicili (SAD), un servei que s’ofereix a persones amb diferents graus de dependència que necessiten de tercers per fer activitats que la resta fem de manera autònoma. Sempre que s’ha fet una pregunta al ple municipal al voltant del tema, la resposta ha estat que tot funciona bé. Sí sabem que el SAD està mancomunat amb altres municipis a través del Consorci del Baix Llobregat (CCBLL) i que la concessió va passar de SEMFO a l’entitat social Suara de manera transitòria i sense concurs públic ja que l’anterior entitat encarregada del servei va declarar suspensió de pagaments.
D’altra banda, tenim informació que no totes les persones ateses pel SAD a Begues ho fan mitjançant Suara; hi ha d’altres entitats/empreses que ofereixen els serveis de SAD a les persones que tenen un grau de dependència reconegut per la Generalitat. Els serveis socials de l’ajuntament faciliten a les famílies de les persones depenents un llistat de les diferents opcions de SAD i elles en trien una. La qüestió és que la varietat de subministradores d’aquest servei no permet tenir una diagnosis acurada ni de la qualitat del servei ni de les condicions laborals de les treballadores.
A la CUP de Begues ens preocupa molt aquesta manca de control i transparència en un servei que reben persones amb diferents graus de dependència i que, per tant, es troben en situació de vulnerabilitat. També ens preocupen les condicions laborals i de seguretat de les treballadores, que moltes vegades són dones amb sous i situacions de gran precarietat.
Abans de la COVID la situació del servei que els membres del govern municipal definien com a correcta, presentava moltes deficiències. En relació a les treballadores, tres dones s’encarregaven d’atendre les persones amb servei de SAD de Suara i, si alguna d’elles agafava la baixa per malaltia, el servei quedava sense cobrir. En relació a les persones ateses, com que les condicions laborals de les treballadores reverteixen directament en l’atenció i benestar que poden oferir, ens ha arribat la informació que una usuària es va quedar tot el dia al llit perquè ningú va anar a casa seva a llevar-la i atendre-la. D’altra banda, sembla que les treballadores poden ser traslladades a d’altres municipis, fet que no s’entén ja que hi ha moltes persones amb necessitat del servei a Begues.
Tenim informació que les tres treballadores del SAD de Suara han emmalaltit i han estat substituïdes per altres treballadores. No tenim coneixement de com s’ha saldat la COVID19 amb les treballadores de la resta d’empreses, però tenim la sospita que aquest és un indici del que ha pogut passar.
Ens preguntem com és que es dóna l’esquena a un sector tan vulnerable com les persones dependents i les treballadores que les atenen. Cal una resposta integral que garanteixi un SAD amb condicions dignes i segures, tant per a les persones ateses com per a les treballadores. L’ajuntament no pot omplir-se la boca dient que està per al benestar dels més vulnerables i no donar una resposta global a una necessitat present en el municipi.
A més, considerem que les condicions d’aquests serveis empitjoren quan s’externalitzen. Les cures, com a tots els serveis bàsics per a la ciutadania, han de ser públics. El motiu és evident: donada la lógica del mercat, l’entitat que assumeix el servei n’ha de treure un benefici; per tant, si l’administració pública, CCBLL, municipis… contracten amb una entitat un servei pel qual paguen una quantitat determinada, l’entitat contractada té dues opcions: o bé resta qualitat al servei que ofereix o bé retalla les condicions de les persones que hi treballen.
I què passa amb les treballadores de la llar i de les cures? Abans del confinament, cada dia l'autobús de Begues pujava ple de treballadores domèstiques que venien a oferir les seves cures (neteges, atenció d’infants i de gent gran ) als domicilis de moltes de les famílies del municipi que havien delegat aquestes tasques a altres dones, moltes vegades racialitzades i en situació d’economia submergida. No tenim dades de la situació d’aquestes treballadores perquè estan tres vegades invisibilitzades: com a dones, com a treballadores de l’economia submergida i com a migrades. Com estan sobrevivint aquestes dones? Les que estan treballant compten amb els EPIs que necessiten?
Davant d’aquesta situació no volem restar impassibles. La CUP de Begues sempre hem parlat de posar la vida al centre de les polítiques municipals per recuperar les sobiranies que el mercat ha mercantilitzat. Només així es dóna un tracte digne i segur a les treballadores.
El debat de fons que volem posar sobre la taula és la necessitat d’oferir solució a aquests problemes per diferents vies:
Per acabar, ens posem a la disposició de treballadores i persones que necessiten d’aquest serveis per debatre com acabem amb la precarització de les condicions de treball del col.lectiu de treballadores.
Respecte a la Residència de la gent gran, a hores d’ara sabem que no hi ha hagut cap cas de contagi i que part dels testos que han arribat al personal de l’Ajuntament s’han destinat a les residents. Tot i així, aquesta crisis ha de portar un replantejament i un canvi de model en la gestió, control i funcionament de les residències ja que moltes d’elles no han tingut aquesta sort: els hi han faltat testos i EPIS i han patit durament la COVID19.
Les residències són un servei essencial que no pot ser un negoci. "Els drets humans no desapareixen ni disminueixen amb l’edat, i les morts de les persones grans no són acceptables en cap cas. Ni són normals ni són inevitables, com diu El Manifest del Consell de la gent gran del Baixllo. S’han de garantir, per tant, unes condicions dignes tant en l'atenció de les persones que hi resideixen com en la situació laboral de les treballadores que les atenen.
No tenim tampoc gaires dades de Begues en relació a la situació del serveis a domicili (SAD), un servei que s’ofereix a persones amb diferents graus de dependència que necessiten de tercers per fer activitats que la resta fem de manera autònoma. Sempre que s’ha fet una pregunta al ple municipal al voltant del tema, la resposta ha estat que tot funciona bé. Sí sabem que el SAD està mancomunat amb altres municipis a través del Consorci del Baix Llobregat (CCBLL) i que la concessió va passar de SEMFO a l’entitat social Suara de manera transitòria i sense concurs públic ja que l’anterior entitat encarregada del servei va declarar suspensió de pagaments.
D’altra banda, tenim informació que no totes les persones ateses pel SAD a Begues ho fan mitjançant Suara; hi ha d’altres entitats/empreses que ofereixen els serveis de SAD a les persones que tenen un grau de dependència reconegut per la Generalitat. Els serveis socials de l’ajuntament faciliten a les famílies de les persones depenents un llistat de les diferents opcions de SAD i elles en trien una. La qüestió és que la varietat de subministradores d’aquest servei no permet tenir una diagnosis acurada ni de la qualitat del servei ni de les condicions laborals de les treballadores.
Abans de la COVID la situació del servei que els membres del govern municipal definien com a correcta, presentava moltes deficiències. En relació a les treballadores, tres dones s’encarregaven d’atendre les persones amb servei de SAD de Suara i, si alguna d’elles agafava la baixa per malaltia, el servei quedava sense cobrir. En relació a les persones ateses, com que les condicions laborals de les treballadores reverteixen directament en l’atenció i benestar que poden oferir, ens ha arribat la informació que una usuària es va quedar tot el dia al llit perquè ningú va anar a casa seva a llevar-la i atendre-la. D’altra banda, sembla que les treballadores poden ser traslladades a d’altres municipis, fet que no s’entén ja que hi ha moltes persones amb necessitat del servei a Begues.
Tenim informació que les tres treballadores del SAD de Suara han emmalaltit i han estat substituïdes per altres treballadores. No tenim coneixement de com s’ha saldat la COVID19 amb les treballadores de la resta d’empreses, però tenim la sospita que aquest és un indici del que ha pogut passar.
Ens preguntem com és que es dóna l’esquena a un sector tan vulnerable com les persones dependents i les treballadores que les atenen. Cal una resposta integral que garanteixi un SAD amb condicions dignes i segures, tant per a les persones ateses com per a les treballadores. L’ajuntament no pot omplir-se la boca dient que està per al benestar dels més vulnerables i no donar una resposta global a una necessitat present en el municipi.
A més, considerem que les condicions d’aquests serveis empitjoren quan s’externalitzen. Les cures, com a tots els serveis bàsics per a la ciutadania, han de ser públics. El motiu és evident: donada la lógica del mercat, l’entitat que assumeix el servei n’ha de treure un benefici; per tant, si l’administració pública, CCBLL, municipis… contracten amb una entitat un servei pel qual paguen una quantitat determinada, l’entitat contractada té dues opcions: o bé resta qualitat al servei que ofereix o bé retalla les condicions de les persones que hi treballen.
I què passa amb les treballadores de la llar i de les cures? Abans del confinament, cada dia l'autobús de Begues pujava ple de treballadores domèstiques que venien a oferir les seves cures (neteges, atenció d’infants i de gent gran ) als domicilis de moltes de les famílies del municipi que havien delegat aquestes tasques a altres dones, moltes vegades racialitzades i en situació d’economia submergida. No tenim dades de la situació d’aquestes treballadores perquè estan tres vegades invisibilitzades: com a dones, com a treballadores de l’economia submergida i com a migrades. Com estan sobrevivint aquestes dones? Les que estan treballant compten amb els EPIs que necessiten?
Davant d’aquesta situació no volem restar impassibles. La CUP de Begues sempre hem parlat de posar la vida al centre de les polítiques municipals per recuperar les sobiranies que el mercat ha mercantilitzat. Només així es dóna un tracte digne i segur a les treballadores.
El debat de fons que volem posar sobre la taula és la necessitat d’oferir solució a aquests problemes per diferents vies:
- Creació d’una cooperativa de treballadores o municipalització del SAD, en la línia d’altres ajuntaments que han municipalitzat el servei quan han finalitzat els convenis signats; ara és el moment ja que el contracte vigent és transitori. És una obligació moral amb els sectors més vulnerables de la població, que no suposaria una despesa desorbitada i permetria oferir un servei d’atenció a domicili de qualitat amb el qual les persones ateses i les treballadores poguessin gaudir de condicions dignes i segures. Cal realitzar un procés de reflexió i debat amb usuàries i treballadores per donar una resposta global, que creiem que podria ser una d’aquestes dues vies. La CUP de Begues està oberta a fer aquesta reflexió amb usuaries i treballadores i fem una crida per que us poseu en contacte amb nosaltres per poder pensar juntes.
- Incorporació dels centres d’atenció a la gent gran al Sistema de Salut Pública perquè no es faci negoci amb la necessitats dels nostres grans.
- Creació de cooperatives de treball, gestionada pel propi ajuntament, per tal que les treballadores de la llar i de les cures puguin tenir condicions laborals dignes.
Per acabar, ens posem a la disposició de treballadores i persones que necessiten d’aquest serveis per debatre com acabem amb la precarització de les condicions de treball del col.lectiu de treballadores.
21 de maig 2020
La doble bretxa de gènere de la COVID 19
La pandèmia COVID-19 ha tret a la llum necessitats i deficiències que estaven latents en tot el teixit social. També ha desvetllat quines institucions i quines persones estan al davant d’aquestes mancances i qui ha tret les castanyes del foc en els moments d’urgència o de necessitat.
Parlem del personal sanitari, del personal de les residències de gent gran i de les cuidadores a domicili. Tots ells sectors que han patit durament les retallades derivades de la crisis econòmica de 2008. I totes elles professions altament feminitzades i en molts casos precaritzades. Celadores, caixeres i reposadores, personal de neteja..., activitats catalogades com a essencials i assumides, majoritàriament, per dones han estat a l'avantguarda de la lluita contra el coronavirus.
Un article del diari digital La Directa, signat per Ester Fayos i publicat el passat 6 de maig, recull que a Catalunya, segons les estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona, unes 715.000 persones treballen a primera línia de la pandèmia. D’aquestes, el 65% són dones. Destaca l’ocupació en infermeria: a Catalunya, el nombre d’infermeres ascendeix fins a les 45.487 dones, enfront dels 6.432 homes. A les residències de gent gran i persones amb diversitat funcional, així com en el personal de la neteja, la presència femenina també és molt elevada, amb un 84% i 86%, respectivament.
En conseqüència, el nombre de contagis pel coronavirus és notablement major en les dones que en els homes i, a més a més, s’ha eixamplat a mesura que avançava la pandèmia. La bretxa de gènere en el nombre de positius ha arribat, alguns dies, a una diferència percentual de més d’un 50%, segons les dades del govern català.
Respecte al sector de les treballadores de la llar i les cures infinitament més precaritzat, feminitzat i invisibilitzat, aquesta pandèmia ha permés visibilitzar la desigualtat i precarietat extremes per la manca de material de protecció en el sector. Marcela Bahamón, membre de l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i les Cures (AIPHYC), denuncia que encara avui dia no disposen de recursos per a protegir la seva salut als llocs de treball.
En relació a la conciliació laboral. els més de cinquanta dies de confinament, amb el tancament dels centres educatius i la reclusió dels avis i àvies, que sovint s’encarreguen de la cura de la canalla, han evidenciat que són les dones qui, principalment, han d’atendre la feina i les criatures alhora. Es produeix, així, una doble bretxa de gènere: en el nivell d’exposició al virus i en la càrrega dels treballs de la llar.
Aquesta situació és fruit de l’actual model econòmic “patriarcal i extractiu”, que potencia l’exclusió de les dones “a través de l’escàs valor que atorga al treball de cures i la manca d’inversió crònica en aquest sector”, afirma l’informe Temps per a la cura: el treball de cures i la crisi global de desigualtat, publicat per Oxfam Intermón en gener de 2020.
Parlem del personal sanitari, del personal de les residències de gent gran i de les cuidadores a domicili. Tots ells sectors que han patit durament les retallades derivades de la crisis econòmica de 2008. I totes elles professions altament feminitzades i en molts casos precaritzades. Celadores, caixeres i reposadores, personal de neteja..., activitats catalogades com a essencials i assumides, majoritàriament, per dones han estat a l'avantguarda de la lluita contra el coronavirus.
Un article del diari digital La Directa, signat per Ester Fayos i publicat el passat 6 de maig, recull que a Catalunya, segons les estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona, unes 715.000 persones treballen a primera línia de la pandèmia. D’aquestes, el 65% són dones. Destaca l’ocupació en infermeria: a Catalunya, el nombre d’infermeres ascendeix fins a les 45.487 dones, enfront dels 6.432 homes. A les residències de gent gran i persones amb diversitat funcional, així com en el personal de la neteja, la presència femenina també és molt elevada, amb un 84% i 86%, respectivament.
En conseqüència, el nombre de contagis pel coronavirus és notablement major en les dones que en els homes i, a més a més, s’ha eixamplat a mesura que avançava la pandèmia. La bretxa de gènere en el nombre de positius ha arribat, alguns dies, a una diferència percentual de més d’un 50%, segons les dades del govern català.
Respecte al sector de les treballadores de la llar i les cures infinitament més precaritzat, feminitzat i invisibilitzat, aquesta pandèmia ha permés visibilitzar la desigualtat i precarietat extremes per la manca de material de protecció en el sector. Marcela Bahamón, membre de l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i les Cures (AIPHYC), denuncia que encara avui dia no disposen de recursos per a protegir la seva salut als llocs de treball.
En relació a la conciliació laboral. els més de cinquanta dies de confinament, amb el tancament dels centres educatius i la reclusió dels avis i àvies, que sovint s’encarreguen de la cura de la canalla, han evidenciat que són les dones qui, principalment, han d’atendre la feina i les criatures alhora. Es produeix, així, una doble bretxa de gènere: en el nivell d’exposició al virus i en la càrrega dels treballs de la llar.
Aquesta situació és fruit de l’actual model econòmic “patriarcal i extractiu”, que potencia l’exclusió de les dones “a través de l’escàs valor que atorga al treball de cures i la manca d’inversió crònica en aquest sector”, afirma l’informe Temps per a la cura: el treball de cures i la crisi global de desigualtat, publicat per Oxfam Intermón en gener de 2020.
8 de febr. 2020
El nostre granet de sorra a Rojava
Tal com us vam informar, el passat dissabte 1 de febrer vam celebrar la jornada solidària amb Rojava.
En primer lloc, agraïr-vos a totes les que vau participar la vostra assistència. Som un poble solidari i ho demostrem cada vegada que fem algun acte d'aquest tipus.
Us volem fer saber que al final vam recollir 370€ que s'han enviat ja a Heyva Sor Kurdistan (Mitja lluna kurda), la organització que es cuida de distribuir els diner al lloc que més ho necessita, especialment en l'àmbit de l'assitència sanitaria.
També informar-vos que al ple del mes de gener vam presentar una moció per defensar la revolució de Rojava i la pau a l'Orient Mitjà i que va ser aprovada per onze vots a favor (CUP, JxCAT, BEC, ERC i la regidora no adscrita) i dues abstencions (C's i PSC). Us deixem aquí sota unes imatges de la jornada solidària.
19 de gen. 2020
Jornada solidària amb Rojava
Relacionat amb l'entrada anterior, us deixem aquí la informació de la jornada que farem el proper dia 1 de febrer de 2020 a l'Escorxador de Begues.
A la xerrada hi intervindran l'Eulàlia Reguant i una persona membre de la plataforma Aturem la Invasió.
Els diners que es recullin del dinar i de la caixa de solidaritat s'enviaran a Heyva Sor (Mitja Lluna Kurda).
Us hi esperem a totes i tots!!!
Defensem la revolució de Rojava
Des de 2012 una nova forma de societat autogestionada, basada en els valors de l’alliberament de la dona, la democràcia i l’ecologia, s’està posant en pràctica al nord de Síria, a la regió autònoma de Rojava, un exemple de societat que és una gran font d’esperança en la regió.
Més que això, Rojava mostra que un altre tipus de societat, una altra forma de vida i, fins i tot, un altre món, és possible!
Una societat en què el confederalisme democràtic ha substituït les estructures estatals i en què cada comuna, formada per unes dues-centes famílies, estableix diverses comissions temàtiques: gènere, autodefensa, serveis urbans, economia, resolució de conflictes, ... amb els veïns que s’hi vulguin implicar. I són els mateixos veïns els que trien de forma democràtica els co-delegats d’aquestes comissions (un home i una dona d’edat i ètnia diferent, per tal d’integrar més diversitat). La revolució de Rojava s’anomena també la revolució de les dones ja que són aquestes les que se situen en el primer pla, conformant un model democràtic de civilització que no necessita la violència que el patriarcat adopta per sobreviure.
Aquesta revolució social s’ha enfrontat a moltes amenaces des del principi: la invasió de l’Estat Islàmic el 2014; la pressió contínua dels hostils estats veïns; l’embargament... Però gràcies a la resistència heroica de la població de Rojava i la seva increïble força de voluntat, l’ISIS ha estat derrotat i la vida està florint de nou malgrat totes les agressions.
A principis d'octubre de 2019, l'Estat turc, ha començat a perpetrar atacs militars contra el Kurdistan occidental i una campanya de bombardejos indiscriminats que estan provocant un preocupant nombre de morts i ferits entre la població civil. Des del 9 d’octubre fins avui, els atacs han sigut constants, malgrat Turquia hagi signat un parell de documents d’alto al foc el dies 17 i 22 d’octubre de 2019, després de signar tractats amb els Estats Units i Rússia, respectivament. Turquia està atacant les mateixes forces que alliberaren la zona del terror de l’Estat Islàmic. I, a part d’un nombre important de persones assassinades i ferides, ja hi ha més de 300.000 persones desplaçades dins el seu propi país.
Com que les dones són les responsables de mantenir la base de la organització social, les forces invasores focalitzen els atacs sobre aquest col·lectiu perquè l’ocupació sigui més ràpida i efectiva i implementar l’assimilació.
Un altre dels objectius de Turquia és la neteja ètnica: fer un canvi demogràfic i retornar a Rojava bona part dels refugiats sirians que ara mateix són a Turquia, atacant els punts de supervivència. electricitat i aigua, hospitals, etc. i forçant la gent a abandonar casa seva. I tot això amb el consentiment de la comunitat internacional, que lluny de donar cap mena de suport, gira l’esquena als kurds i permet, amb el seu silenci, l’abús de poder de Turquia amb la col·laboració de membres d’Estat Islàmic.
Més que això, Rojava mostra que un altre tipus de societat, una altra forma de vida i, fins i tot, un altre món, és possible!
Una societat en què el confederalisme democràtic ha substituït les estructures estatals i en què cada comuna, formada per unes dues-centes famílies, estableix diverses comissions temàtiques: gènere, autodefensa, serveis urbans, economia, resolució de conflictes, ... amb els veïns que s’hi vulguin implicar. I són els mateixos veïns els que trien de forma democràtica els co-delegats d’aquestes comissions (un home i una dona d’edat i ètnia diferent, per tal d’integrar més diversitat). La revolució de Rojava s’anomena també la revolució de les dones ja que són aquestes les que se situen en el primer pla, conformant un model democràtic de civilització que no necessita la violència que el patriarcat adopta per sobreviure.
Aquesta revolució social s’ha enfrontat a moltes amenaces des del principi: la invasió de l’Estat Islàmic el 2014; la pressió contínua dels hostils estats veïns; l’embargament... Però gràcies a la resistència heroica de la població de Rojava i la seva increïble força de voluntat, l’ISIS ha estat derrotat i la vida està florint de nou malgrat totes les agressions.
A principis d'octubre de 2019, l'Estat turc, ha començat a perpetrar atacs militars contra el Kurdistan occidental i una campanya de bombardejos indiscriminats que estan provocant un preocupant nombre de morts i ferits entre la població civil. Des del 9 d’octubre fins avui, els atacs han sigut constants, malgrat Turquia hagi signat un parell de documents d’alto al foc el dies 17 i 22 d’octubre de 2019, després de signar tractats amb els Estats Units i Rússia, respectivament. Turquia està atacant les mateixes forces que alliberaren la zona del terror de l’Estat Islàmic. I, a part d’un nombre important de persones assassinades i ferides, ja hi ha més de 300.000 persones desplaçades dins el seu propi país.
Com que les dones són les responsables de mantenir la base de la organització social, les forces invasores focalitzen els atacs sobre aquest col·lectiu perquè l’ocupació sigui més ràpida i efectiva i implementar l’assimilació.
Un altre dels objectius de Turquia és la neteja ètnica: fer un canvi demogràfic i retornar a Rojava bona part dels refugiats sirians que ara mateix són a Turquia, atacant els punts de supervivència. electricitat i aigua, hospitals, etc. i forçant la gent a abandonar casa seva. I tot això amb el consentiment de la comunitat internacional, que lluny de donar cap mena de suport, gira l’esquena als kurds i permet, amb el seu silenci, l’abús de poder de Turquia amb la col·laboració de membres d’Estat Islàmic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)